SÍNDORME DE OVARIOS POLIQUÍSTICOS

Un llarg camí fins a tu, Paula
Val la pena escriure sobre la meva experiència si amb aquestes línies puc esperançar tant sols a una sola dona que es troba a la mateixa situació.
La meva historia no té res de particular… però és la meva i és aquesta mateixa condició de primera persona que fa que totes les històries siguin d’allò més importants. No és el mateix que t’ho expliquin o saber de casos que viure-ho.
Us explico…
Tota la meva vida sexual prenent anticonceptius, fent les revisions anuals corresponents i aparentment tot perfecte fins el dia que trobo la parella ideal amb la que decidim que és el moment d’aventurar-se cap al camí de la paternitat. Jo amb 34 i ell amb 37, comencem a posar-hi fil a l’agulla l’Octubre del 2012 després d’haver deixat el temps prescrit pels metges ja que m’havia vacunat per anar de lluna de mel al juliol.
Al principi no hi vols pensar, però tens tanta il·lusió i tantes ganes que és inevitable … Les trobades sexuals amb la teva parella tenen un nou objectiu. I tot i que comences d’allò més relaxat, és allò que tothom diu “amb la calma que ja se sap que aquestes coses poden tardar bastant…” et vas mentalitzant que el tema pot anar per llarg. Però no ens enganyem, en el fons vols pensar que no és a tu a qui et passarà. 
També vols fugir de la situació en la que moltes parelles parlen obertament allò de “vinga que avui toca!” i penses que no et vols convertir en la típica dona paranoica pendent d’un calendari d’ovulació, monitoritzant temperatures i traient-li el “glamour a la màgia de la recerca”. 
Però van passant els mesos…I passa el primer, el segon, el tercer, el quart, el cinquè i arribes al sisè mes… o mig any…Primera barrera psicològica, i t’entren nervis, ja fa mig any!!!! No pares de saber de parelles que donen la notícia i cada cop et costa més alegrar-te’n (barreja de sensacions, entre alegria, amargor i enveja… i et fas la pregunta “ i perquè no em passa a mi?!!”).
En el meu cas, els cicles s’anaven dilatant, començant pel clàssic cicle de 28 dies i augmentant fins a 30 i llargs, això sí, més irregular i fallant més que una escopeta de fira.
Imagina’t, si ja tens nervis i a sobre el teu cicle és irregular… no us enganyaré que més d’un i de dos tests d’embaràs vaig gastar a partir del dia 35 amb l’esperança de veure el tant desitjat positiu que no arribava mai. La “guindilla” arribava en uns mesos quan ja portava un retard exagerat de quasi 2 mesos i em faig el test i negatiu. Aquí és quan truco a la meva ginecòloga li explico i em diu que em faci una prova beta en sang per saber del cert. Efectivament surt negatiu i m’enfonso a la misèria. I és quan després d’haver esperat una hora a la seva consulta, em diu en 5 minuts que tinc ovaris poliquístics i que per això no m’ha baixat la regla. Ole tu! I m’ho dius ara? Em prescriu fer tractament amb fàrmacs per fer baixar la menstruació però el meu grau de nerviosisme va pujant com l’escuma.
A tot això, la doctora li treu ferro al tema i em recomana que continuï prenent àcid fòlic, i em diu que sóc molt jove i que en qualsevol moment m’hi puc quedar. Però amb tan poca empatia que fa que encara em senti pitjor… Estem quasi a l’estiu, al juliol és el meu aniversari (ostres que ja en van 35!!! Segona barrera psicològica) i decideixo canviar de ginecòleg, necessito fer un canvi d’aires. 
El nou metge m’explica sobre què són els ovaris poliquístics, i tots els camins que es poden fer si en un determinat període de temps no ho aconseguim. Com a mínim, penso, és un bon inici i em fa sentir més reconfortada. Hi ha llum al final del camí!
Comencem a fer proves per descartar possibles problemes addicionals(cariotip meu/seu; seminograma; histerosalpingografia; reserva ovàrica..). I resulta que tot està bé… contenta però llavors et diuen que et trobes en el 10% de la població que té infertilitat d’origen desconegut. I que tant pots tardar uns mesos, anys com embarassar-te el mes següent.
Gran notícia!!! No saps si això és millor o pitjor. I llavors és ja quan anímicament no pots més…
Tot el teu voltant són embarassades, les teves amigues només parlen d’embarassos, analítiques, triples screennings, ecos, parts… i la que no ho està ja té nens i llavors el tema són caques, mocs, guardes, vacunes… aaaaahh!!!! Els sopars de colla són un infern i no pots fugir, penses que has de ser adulta i comprensiva i que pots amb la situació, al cap i a la fi ets una persona madura i penses que ja arribarà el teu moment. Però costa i molt fer veure que tot està bé… cada cop estàs més cansada. 
A sobre sempre està la pregunta… “Què com ho porteu?” Seguit del comentari… “Ja veuràs que quan et relaxis segur que t’hi quedes…” Maleïda estúpida frase, quant de mal que ha fet!
És just en aquest moment en el que em van parlar de la Durga i el tipus de teràpia que aplica… Mai m’havia fet acupuntura però vaig pensar que si més no m’ajudaria a sortir de l’estat d’ansietat i nerviosisme que portava a sobre.
A la primera visita (Octubre del 2013) em va semblar una persona molt clara i directa, però alhora empàtica, amb un gran coneixement del funcionament del misteriós mecanisme de reproducció femení (hormones amunt i avall sincronitzades…). 
 
La opció de la Durga la vaig considerar com a una manera de ser proactiva, sentir-me millor perquè estava fent alguna cosa per acostar-me més a l’embaràs en comptes de quedar-me assentada veient com s’escapaven els dies i a sobre m’anava transformant en una persona que no m’agradava… grisa, angoixada i de mal humor. Volia tornar a estar bé amb mi mateixa.
Per mi era com l’avantsala de tractaments invasius (inseminació artificial o in vitros). Portàvem un any i poc més buscant, que era prou temps per estar desgastada emocionalment però potser no el suficient com per considerar tirar per aquestes vies. Així que amb la Durga se m’obria un nou espai en el que podia compartir dubtes, preguntar i ella m’explicava el caminet a seguir tot utilitzant acupuntura, control de temperatures i medicina xinesa (herbes). L’objectiu era estabilitzar els cicles i fer que tingués ovulacions de qualitat. Així va ser com va començar la història amb la Durga, amb il·lusió, confiança en la nova alternativa que provava i amb molta constància i perseverança per part meva ja que el tema de les temperatures al final es feia una mica feixuc (però res que no es pugui aguantar!).
Octubre, novembre i desembre… i a la fi al Gener del 2014 vam aconseguir-ho. Estava estabilitzada i regulada! És llavors quan tenia les mateixes possibilitats que qualsevol altra parella que començava a buscar. Buf!!! Bona notícia però alhora sents que la teva història ja pesa i et venen ganes de tirar pel dret i anar a reproduccions assistides. 
Però amb una mica més de paciència uns mesos després (Maig’14) tinc un retard i no li faig cas per la por i la psicosis d’altres cops. T’aguantes uns dies més, vols estalviar-te el fet de passar per un mal tràngol innecessari.. Però finalment em faig el test i arriba el POSITIU més esperat de la història… de la meva història. 
I sents que tot el camí que has recorregut ha valgut la pena.
Gràcies per tot Durga!
Laura

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

CONTACTO
Durga de Terrel
Gran de Gràcia, 77 Pral 1ª
Tel. 654 186 630
08012 Barcelona
Centre COS
www.centrecos.cat
MAPS